La prosa narrrariva: Bocaccio i altres autors

L´inici de la novel.la durant el periode medieval es féu amb lentitud i agafant com a base les novel.les sobre l´antiguitat. Es van adaptar al francés la Tebida d´Estaci, i L´eneida de Virgili. Aquestes adaptacions s´anomenaren romanç, amb el que es volia indicar el pas d´un obra llatina a una llengua romànica. En francés acabà significant novel.la i en castella i català una peça poètica tradicional.

A aquestes adaptacions s´hi sumarenles que fan referència a la guerra de Troyai a Alexandre de Macedònia, i que son el Roman de Troie i el Roman d´Alexandre.

Jofre de Monmouth va escriure la Historia Regum Britanniade, un text en llatí que evidencia que es tracta d´una introducció d´un llibre mític bretó. S´ha discutit molt sobre la influència de les mitologies bretona i celta, aquest dènere es coneixerà com novel.la cortesa.

Va existir un Tristany escrist per La Chièvre i el romanticisme es fixarie en aquest personatge. L´obra de Chrétien de Troyas representa l culminació del cicle artúric. Walter Map compilà tot el material artúric en prosa i Francès i ho va anomemar La Vulgata.

En la literatura francesa destaca el Roman de la rose, que demostra els trescents manuscrits que s´en coneixen. Escrit en vers amb to al.legòric i didàctic.

En la castellana l´obra mes destacada es el libro de Buen Amor de L´Arcipreste de Hita que es una autobiografia amorosa fingida que desnvolupa una trama ben complexa a través de es formes mètriques establides pel mester de clerecía.

De la anglesa la mes iportant son els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, on fixa la gramàtica anglesa i s´inicia la tradició literària. En ella parla de totes les classes socials amb un motiu argumental de caràcter religiós.

Però el mes destacat de tota la literatura de l´època es Decameró de Bocaccio, formada per cent contes explicats per deu narradors en deu dies. Conta com set homes i tres dones per evitar la l´epidemia decideixen passar uns quant dies al camp i es conten històries marcades per un to eròtic i una temàtica obscena.

Èpica Medieval (examen)

Gènere literari de l’època medieval en que l’autor presenta de forma objectiva uns fets reals o ficticis. El narrador apareix en algunes obre i en altres no. La forma que s’utilitza en l’obra èpica o narrativa es la prosa o el vers llarg, però sol combinar-lo amb altres. L’estructura pot dividir-se en capítols o epígrafs. Els components basic d’aquet gènere son: l’intriga, que es la trama, es a dir els fet ocorreguts en un ordre artificial; personatge, que es un heroi amb un ideari que per aconseguir-lo te que superar molts obstacles, sempre manté una actitud guerrera y de vegades es dona el peregrinatge; l’espai, pot ser únic, però es mes comú un relat itinerant i el temps que pot ser siga el mateix en que s’escriu l’obra o un altre temps anterior.

Els seus subgèneres son: L’epopeia; escrites per subministres romans, grecs e hindús ,es dona en un entorn de batalles d’un heroi que representaven el valor d’una nació o de personatges con deus o homes, també es denominaven cants de gesta; poema èpic culte, intenta actualitzar en els temps moderns l’epopeia grega i romana amb un estil ple de reminiscències i rima consonant; mite,narració curta de caràcter al·legòric que te una funció explicativa,etiològica; conte tradicional, narració anònima de caràcter oral feta per entretindre; romancer, narració curta en vers de caràcter anònim sorgida de la desintegració dels cants de gesta; relat, narració escrita d’autor conegut amb pocs personatges i sense complicacions i la llegenda, escrita en vers o prosa , característica del segle XIX que narra fet històrics de forma fabulosa.