dimarts, 9 de març del 2010

la literatura hispanoamericana: el realisme màgic

El realisme màgic és la segona etapa de la novel·la hispanoamericana. En aquesta apareixen temes nous i el antics es tractaven de manera diferent. Alguns dels aspectes que es van alguns canvis en els temes. Van irrompre la imaginació, lo fantàstic. A partir d'aquest moment es parlarà de realisme màgic o de lo real meravellós.Perseguix fer un retrat total de la realitat i va molt mes enllà del que pot ser percebut pels sentits.Compta amb els fet més trivials com si foren excepcionals; i els exepcionals com si foren els més comuns, però no és una literatura fantàstica, realitat i fantasia es presentaran íntimament enllaçades en la novel·la.

Entre els temes nous, està l'interés pel mon urbà. Respecte a la condició humana, es planteen problemes del ser humà en la societat humana. La visió és bastant pesimista.

El narrador omsnicient deixa pas al narrador protagonista, personatge o testimoni. En el temps es trenca la linealitat temporal. En el llenguatge existeis una gran preocupació per l'elaboració llingüística, pel ritme de la prosa i per l'ús d'imatges.

En 1962 arribava Cien años de soledad de Gabriel Garcia Màrquez. Els nous novel·listes porten innovacions senyalades a la par que enriqueixen la novel·a amb nous recursos:

- La integració de lo fantàstic i lo real es consolida.
- Es confirma la ampliació temàtica, especialment la preferencia per la novel·la urbana i un tractament especial de l'ambient rural.
-L'estructura del relat.
-L'experimentació que afecta el llenguatge.
-L'insuficiencia pràctica i estética del realisme.

Gabriel García Márquez es un eels escritosr més importants. L'obra cumbre és Cien años de Soledad. Els personatges tenen noms similars i l'ambient familiar només es tracta al principi
Es dona en un poble anomenat Mocondo que refecteix la historia hispanoamericana i el presenta com un lloc mític. Els temes de la novel·la és la soledat dels individus.

dimecres, 3 de març del 2010

Simbolisme i modernitat poètica

En parlar de poesia simbolista designarem genèricament la poesia postromàntica marcada de manera definitiva pels noms de Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé i Verlaine.

Anna Balakian ha vist l'origen del concepte del símbol en la filosofia d'Emanuel Swedenborg. Segons ell, el significat d'allò espiritual, hi ha una relació que pot ser expressada en símbols.

El mot correspondència comença a ser clau per a entendre l'analogia que el símbol estableix entre la realitat i suprarealitat.

Emerson li donà una teoria anomenada trancendentalismeque influí en Edgar Allan Poe.

El poeta anglès William Blake propugnà el coneixement de l'absolut des de el goig del sentits. El Romanticismes va anar apropiant el terreny místic i va anar forjant l'art com un succedani de la religió. Per això la poesia s'encaminà envers la il·luminació, com el cas del Novails.

Qui va procurar el trànsit d'una poètica romàntica a una poètica simbolista va ser Charles Baudelaire.


Baudelaire va dur a terme mitjançant el llenguatge una tasca de . L'elevació de la l'analogia cap a la idea divina, es trenca, treballa els mecanismes d'elevació, però amb una correspondència entre terra i terra.


Provocà un treball imatgista. Els estímuls exteriors van convertint-se en matèria d'una literatura forjant el concepte de paradís artificial i el moviment decadentista.


Els trets més característics de la seua poesia són que aborda el tema de la condició humana; el poema és un enigma, treballa el poder suggestiu de les paraules i se situa en el gouffre i capta la barreja d'allò angelical i d'Alló diabòlic.


Mallarmé, Verlaine i Rimbaud van propugnar una estètica i una pràctica poètica en que é distingueixen el valor simbòlic de les aus, els espais desèrtics, l'aigua com a purificació, el joc simbòlic amb el colors, un lèxic musical, mites grecs i medievals, l'espill, la personificació de la mort i la idea d'aillament,maledicció i soledat.

L'obra de Mallarmé va conèixer tres etapes: la clàssica, la mística i l'hermètica. Desenvolupà un vocabulari abstracte que desembocà en l'hermetisme. Entre les seues obres destaquen l'Après-midi d'un faune.

Verlaine fou el creador de bona part de la terminologia simbolista i va aconseguir imprimir als seus versos un aparença de sonoritat musical. Es va a donar a conèxer amb el Poemes saturniens i la seua obra de plenitud més importants és Jadis et naguère.

De Rimbaud podem destacar les idees de la il·luminació i la visió. Va fer un treball de prosa poètica en Une saison en Enfer- Una temporada a l'infern -. Barrejà prosa poètica i vars lliure en Illuminations.

Oscar Wilde propugana la idea que la vida imita l'art. És un dels escriptors que millor encarnen aqueta actitud de convertir l'estètica en un estil de vida, i alhora esdevé el representant màxim de l'anomenat dandisme. Va escriure contes i una novel·la: El retrat de Dorian Grey on narra una història de degradació moral.

Va escriure peces teatrals, com El ventall de lady Windermere i Salomé. Ademés va inspirar l'òpera homònima de Richard Strauss.